Ja coneixia Torelló, i el Festus. Havia estat al festival en dues o tres ocasions, la darrera l’any passat i com a públic m’entusiasmava (i m’entusiasma) la idea de festival. És com un festival al Poble Espanyol de Barcelona però on tot és real. Els carrers, comerços, bars i gent és de veritat, i els escenaris i racons on es succeïxen les activitats són el pati de la gran casa que és torelló.
Aquesta és la primera gran impressió, torelló sembla tota una família que t’obren els seus patis i places i hi munten activitats culturals de tot tipus.Teatre, clown, dansa, música, instal·lacions artístiques, vídeo i coses que no estàs segur de què és ben bé.
Arribem els Ocellots i jo directes a la plaça on hi haurà el concert i on també s’hi instal·laran les dues pantalles on es projectarà la meva peça Movodependència. Fem probes, cerveses, acudits. La gent d’allà, la que s’ocupava del concert o del passi de Movodependència resultava exquisida. Sembla una afirmació fàcil, però en el món de tècnics de so i matxaques que proporcionen les eines per a que tot surti bé, és habitual l’estat de persecució i sobre-esforços per explicar i reexplicar què es necessita o com ha d’anar tot, però a Torelló la cura i l’amabilitat és humana.
La instal·lació de les dues televisions va començar destrempada, un dels dos aparells va patir un accident just en la seva col·locació i es va desmuntar. El resultat era que només oferia imatges en blanc i negre i tot sovint alguna ratlla amenaçadora d’interferències. Rera molts canvis de cables i connexions la cosa va quedar ajustada a “de vegades es veu en blanc i negre i de vegades en color”.
El temps premiava aquest divendres vespre on ja les possibilitats d’acció eren minses.
Les dues pantalles començaven a reproduir les imatges abans inclús de les 21:30, hora d’inici segons el programa, deixant espai de temps per assaborir la festa i fer un bon mos abans del concert amb Ocellot.
Pel mig també em varen assaltar les noies de Morir de Frío per fer-me una petita entrevista en vídeo. Segurament em penedeixi de la majoria de coses que dic allà, la recordo tot cansat i amb el peu fuetejant-me de dolor i una cervesa i concentració nerviosa de més. Amb aquell bloqueig d’estar fent masses coses a la vegada com per explicar a consciència allò que se’t reclama. En veurem el resultat.
El concert d’Ocellot començava a les 00:30 amb la seguretat d’unes proves de so i imatge ben fetes, amb aquella calma de saber que tot està sota control. Feia molts mesos que no pujava a l’escenari amb els Ocellot i ja m’hi tornava a sentir com si no hagués passat més de dues setmanes.
Però aquest dia havia de ser un gerro d’aigua freda constatant.
Rera una primera cançó impecable per part meva vaig perdre la senyal a tots dos projectors, el grup es va quedar a les fosques massa estona i varen arrencar amb la segona cançó. Mentre la tocaven i amb el meu cap ressonant-hi un “merda, merda, merda” vaig intentar esbrinar què collons passava. El temps i la cançó transcorria i jo veia la maranya de cables que tant a la prova de so com a la primera cançó no m’havien fallat. Els projectors no eren, ni els cables individuals que hi arribaven tampoc, l’error era comú als dos, per tatn havia de sorgir d’una de les parts comunes. Vaig arrencar el bifurcador de senyal i vaig endollar la càmera directament a un dels projectors. Funcionava.
El problema estava a allà, al bifurcador.
Un cop resolt el dubte de què era em tocava jugar només amb un dels projectors, la imatge seria la meitat, només podria cobrir mig escenari.
Em vaig decantar per tacar amb llum al cantant i el centre acceptant sense remei que la resta del concert seria així.
I així va ser. Sense cap més sobresalt la resta del concert va ser tal i com estava pensat si excloem el petit inconvenient del projector apagat.
