El passat dia 16 vaig estar a Girona ensenyant una mica de la meva feina. Explicant-la com si hagués de convèncer algú de quant m’agrada. Com si algú m’hagués dit “no em crec que t’agradi això” i en comptes de contestar “per gustos els colors” li vomités dues hores d’apologia a la pròpia feina tot intentant de no començar totes les frases amb un “jo”. Molt estrany tot això. Com cony explicar una cosa com ara “jo faig això així perquè trobo que és millor” durant dues hores sense que sembli un “jo-jo-jo-jo, així-així-així-així, millor-millor-millor-millor”.
Em va sorprendre gratament veure tanta gent al Context, de fet, vaig sentir un comentari que deien algo així com “deu ni do, sí que hi ha gent, és el dia que més oi?” amb un “aquest Lluís té sort” o un “aquest Lluís té amics” alguna cosa així. No sé com es va enredar tanta gent, algú devia mentir molt bé sobre mi, suposo.
en su sencillez lleva implícita una complejidad realmente significativa que marca la estética (sí, estética, aquel concepto tan puramente político) de las realizaciones de Huedo.
Sé que ningú va venir per veure la meva figura estilitzada, varen venir per veure-ho i escoltar-me, així que no desvetllaré gaire el que vaig dir. Ni tan sols el com. Ja que aquest març repetiré experiència a Barcelona. Si haig de destacar alguna cosa, seria la confluència de parlar sobre el videoclip d’Aliment amb dos dels integrants de la banda allà escoltant.
Aquest va ser el repertori de la vetllada:
» Videoclip Escola de colors de Ocellot (3’15″)
» Fragment del documental Primavera Sound 2010 (15’)
» Videoclip Holy Slap d’Aliment (2’46″)
» Curt documental experimental/artístic Oda a Portbou (8’42″)
» Fragment documental Vic To Vic (15’)
» Imatges de projeccions efímeres pel directes d’Ocellot (5’)
La idea genèrica de la xerrada va ser l’ús de la improvisació al vídeo (que es podria resumir amb la frase de Hitchcock “Rodar és el més avorrit de fer pel·lícules” més la frase atribuïda a Einstein “bogeria és fer una vegada i una altra la mateixa cosa esperant obtenir resultats diferents”). L’altre punt que vaig voler remarcar va ser la de la producció i el sistema de producció dels projectes audiovisuals. Tothom coneix la típica piràmide de poder en les produccions on el director i el productor són els Déus (http://www.youtube.com/watch?v=Fdj_0-kA_4k) i on, segons la producció l’scrip és considerat rellevant tant com permissible de ser devorat per Nosferatu (http://www.youtube.com/watch?v=ohgN4PexEv4). És la mateixa piràmide que es repeteix a l’església, els exèrcits a les grans i no tan grans empreses, en les dictadures i en les democràcies antiquades. Fàcilment doncs, podem concloure que són el mal o que és una de les formes del mal del sistema patriarcal occidental. Una altra cosa que vaig voler destacar és l’abús de la postproducció en l’audiovisual utilitzant-lo més com a finalitat que no pas com a mitjà, així com a la premissa capitalista “és molt costós però té molts beneficis econòmics” més pròpia de bancs i immobiliàries que no pas de la cultura.
En fi, el meu balanç és que han sigut dues hores de la meva vida molt ben aprofitades.
Però només amb la meva crònica no us deixaré. L’Anna Dot va fer un article en dues parts on la segona parla de la meva metaxapa. http://venuspluton.com/morir-nunca